cédula de habitabilidad
L’habitatge del futur i les normatives d’habitabilitat
Vanessa Abajas 2021-01-13
Les tendències d’interiorisme fa temps que ens parlen d’espais oberts i versàtils. La flexibilitat en l’ús ens porta a espais indefinits i intercanviables. El confinament provocat pel Covid ha accelerat aquest procés i ens ha fet reflexionar sobre la forma d’habitar casa nostra. El menjador es pot transformar en un espai de treball, les habitacions en sales d’estar, el despatx en habitació de convidats. Aquests espais que ja no poden ser estàtics tampoc poden estar configurats amb els criteris tradicionals. Els habitatges han de respondre a les necessitats actuals modificant la seva configuració, permetent les transformacions durant el dia o al llarg del temps.
La societat avança més ràpid que la burocràcia i les lleis. Parlo de tots els aspectes de la vida, i no només del tema que em pertoca. Ficats en una immersió gairebé absoluta en l’era digital, encara estem amb el papeleo i amb les llargues esperes quan es tracta de l’administració. Sembla que la màxima actual de la immediatesa als buròcrates no els afecta. Las cosas de Palacio van despacio.
Les normatives d’habitabilitat no contemplen encara les demandes de la societat. Continuen encorsetades en la manera de fer del segle passat. Els arquitectes hem de fer un gran esforç per adaptar les demandes dels clients a les normatives de l’habitatge. El client sovint ha de fer un sacrifici i acceptar algunes modificacions per tal que el projecte de casa seva pugui tenir llicència.
L’últim decret d’habitabilitat, del 2012, defineix l’Habitatge flexible:
com l’habitatge concebut de manera que faciliti la seva adaptabilitat a les necessitats canviants dels ocupants i que resti obert a la intervenció dels usuaris en la seva compartimentació. (Decret 141/12, Annex 1 Condicions mínimes d’habitabilitat dels habitatges de nova construcció, Apartat 1, definicions)
Sobre la compartimentació dels espais, ens diu:
3.3.2 La compartimentació de l’habitatge podrà ser concebuda amb criteris de flexibilitat, sempre que es mantinguin inalterables, de conformitat amb el projecte tècnic original: la dotació obligatòria de caràcter fix consistent en l’equip de cuina i les cambres higièniques, els elements que tinguin una funció estructural o siguin elements comuns a l’edifici i els que conformin el tancament amb l’exterior. (Apartat 3 Requisits d’habitabilitat exigibles als habitatges, 3.3 Compartimentació)
Aparentment sembla que l’última llei d’habitabilitat té en compte l’adaptabilitat de l’habitatge. En principi, l’arquitecte podria projectar habitatges on els usuaris puguin adaptar la distribució a les seves necessitats. A l’hora de la veritat, la rígida definició de les estances d’un habitatge no dona marge d’actuació a l’arquitecte i la suposada flexibilitat és molt difícil d’aconseguir.
Aquesta rigidesa es veu reflectida en el document últim de la Cèdula d’Habitabilitat, on, a més de certificar el bon estat de l’habitatge, ens informa de les estances del pis o la casa, definits segons uns paràmetres propis de les distribucions clàssiques, on el concepte de flexibilitat no té cabuda.
Les estances a la Cèdula d’Habitabilitat
El document de la Cèdula d’Habitabilitat especifica el tipus i el nombre de peces d’un habitatge. Les peces poden ser Estar-Menjador (EM), Cuina (C), Habitació (H), Cambra Higiènica (CH), Estar-Menjador-Cuina (EMC) i Altres Peces (AP). Les habitacions es divideixen en funció dels metres quadrats, resultant Habitacions entre 5 i menys de 8 m2, Habitacions entre 8 i menys de 12 m2 i Habitacions de més de 12m2. El nombre d’habitacions de cada tipus dona el llindar màxim d’ocupació, que és el nombre màxim de persones que poden residir en aquest habitatge.
Els diferents decrets d’habitabilitat defineixen les característiques que ha de tenir cada peça. Les estances han de complir uns requisits per poder ser comptabilitzades com a com a un tipus de peça o un altre. Es tracta de criteris físics i no d’us. Per exemple, un espai inferior a 5m2 no es pot comptabilitzar com a Habitació encara que els propietaris li donin aquesta utilitat.
Els decrets d’habitabilitat estan comentats en diferents entrades d’aquest blog.
En un habitatge tradicional acostumem a trobar l’Estar-Menjador, la Cuina, una o dues Cambres Higièniques, Habitacions i Altres Peces, que poden ser el rebedor, passadissos o el safareig.
Imaginem una sala que de nit es transforma en dos dormitoris. O una planta diàfana gran on, a mida que es va necessitant en el temps, es van delimitant estances per crear habitacions. El document de la cèdula no contempla aquestes situacions. En el primer cas, la sala es comptabilitzaria con Estar-Menjador i les dues habitacions no sortirien. En el segon cas, el propietari hauria de fer una cèdula nova cada cop que fes una modificació.
Com perjudica aquest fet als usuaris?
La cèdula compleix la funció de certificar que l’habitatge compleix les normatives d’habitabilitat. Per una banda, l’habitatge ha d’estar en bon estat de conservació. Per l’altre banda, informa del número de persones que poden residir en aquest habitatge.
En moltes situacions el propietari necessita un llindar d’ocupació que sigui alt, com és el cas dels lloguers turístics. Aquesta rigidesa de les normatives pot fer que el nombre resultant d’usuaris sigui inferior al que realment l’habitatge pugui assumir, fet que obliga al propietari a llogar el seu habitatge a grups més reduïts i obtenir un guany inferior.
Si tornem al cas de la planta diàfana que es compartimenta en el temps, el fet d’actualitzar la cèdula amb cada modificació de la distribució suposaria una despesa en tècnics per part del propietari.
Al segle passat s’imaginaven les cases del futur com espais híper-tecnològics. Sembla que es van acostar una mica, ja que la domòtica està força implantada a les nostres llars. També feien prediccions de grans espais oberts i lluminosos (les visions més optimistes). Altres visions més apocalíptiques apostaven per espais diminuts i decadents. Tots han encertat. La societat demana espais amplis, encara que aquests hagin de ser multiús o que s’hagin de sacrificar altres espais secundaris de l’habitatge, i l’economia marca uns habitatges que cada cop són més reduïts.
Per una banda tenim habitatges ocupats per una o dues persones els quals, en alguns moments puntuals, han de donar cabuda a un nombre superior de persones. Es el cas dels pares divorciats, quan reben als seus fills. També pot ser el cas de les persones que viuen soles i, durant un temps, poden compartir el pis amb una parella, amics o un altre company per necessitats econòmiques.
L’habitatge del futur ha de donar resposta a aquestes necessitats. Un pare divorciat no té perquè tenir un pis tradicional de tres habitacions, on dues d’aquestes estiguin desocupades gairebé tots els dies del mes.
Amb el temps, els habitatges flexibles s’aniran imposant i ho faran més per necessitat econòmica que no pas per modes. Com he comentat abans, la crisi econòmica crònica que patim en aquest país junt amb la tendència del teletreball, ens porta a habitar pisos cada cop més petits on s’han de portar a terme activitats laborals i personals que han d’aprendre a conviure sense fer-se nosa. I l’única forma possible és un disseny interior de l’habitatge que faciliti aquest fet. Diguem-li flexibilitat, adaptabilitat o transformabilitat, i confiem en els tècnics, perquè això Ikea no ho arreglarà.